EL NARRADOR I EL PUNT DE VISTA
Duu
a terme la funció d'explicar la història que se'ns presenta en la novel·la. El
punt de vista narratiu
és la relació entre el narrador i la història.
El punt de
vista extern
·
Narrador observador: no participa en
l'acció, es troba apartat dels fets que narra i adopta una postura d'observador
impersonal i objectiu. No pot introduir opinions ni judicis sobre els
personatges, s'ha de limitar a narrar allò que veu.
· Narrador omniscient: també s'expressa
en tercera persona, però pren un punt de vista diferent al del narrador
objectiu. És un narrador que ho coneix tot, coneix l'acció, el que es produeix en el
present, s'ha produït en el passat i fins i tot, el que passarà en el futur.
Coneix també perfectament els personatges, com pensen, què experimenten, etc.
Coneix el final del relat i pot avançar fets al lector.
El punt de vista
intern:
El narrador es troba dins de
la història, hi participa directament, és un dels personatges. Utilitza la primera
persona verbal. En aquest cas podem parlar de:
- Narrador protagonista: és un personatge que protagonitza la història,
intervé directament en l'acció, explica els seus pensaments i sentiments, però
no pot explicar els dels altres.
- Narrador testimoni: s'expressa també en primera persona, però no és el protagonista
de la narració i de vegades ni tan sols és un personatge principal. Pot ser un
personatge secundari que només explica la història des del seu punt de vista.
RESUM:
El tipus de narrador dependrà de la informació que disposa per a explicar la història i del punt de vista que adopta.
Es pot narrar una història
DES DE LA 3a PERSONA:
- Narrador omniscient (que ho sap tot): Aquell que el coneixement dels fets és total i absolut. Sap el que pensen i senten els personatges: els seus sentiments, sensacions, intencions, plans…
- Narrador observador: Només explica el que pot observar. De manera semblant a com ho fa una càmera de cine, el narrador mostra el que veu.
DES DE LA 1a PERSONA:
- Narrador protagonista: El narrador és també el personatge més important o principal.
- Narrador testimoni: El narrador és un personatge secundari que que ens explica els fets. Exemples: el noi "Meravelles" que acompanya en Batman o bé el doctor Watson que acompanya en Sherlock Holmes. Els dos testimonien el que fa el personatge principal.
ACTIVITAT: LLegeix els dos relats i justifica quin és el punt de vista del narrador.
La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc.
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare.
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là.
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme.
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.
- Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.
- Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop.
I la Caputxeta se'n va anar ben convençuda que el camí que li havia dit el llop era el més ràpid. Quan la va perdre de vista, el llop va agafar una drecera que coneixia i va arribar de seguida a casa de l'àvia.
Va trucar a la porta: Toc, toc. I una veu molt delicada va contestar des de dins de casa.
- Qui hi ha?
- Àvia, sóc la Caputxeta vermella, que us porto pastissos i un pot de mel - va contestar el llop fent veure que era la Caputxeta.
- Passa, passa, filla, passa, que la porta és oberta.
El llop va entrar dins la casa, va abalançar-se contra la velleta i se la va empassar sense mastegar. Després es va ficar al llit i va esperar que arribés la innocent Caputxeta vermella.
Al cap d'una estona, la Caputxeta trucava a la porta: Toc, toc!
- Qui hi ha? - va preguntar el llop afinant la veu per fer-la com la de l'àvia.
- Àvia, sóc la Caputxeta vermella i us porto pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.
- Passa, filla, passa, que la porta és oberta.
La Caputxeta vermella va entrar a la casa i es va acostar al llit, on l'esperava el llop tapat fins al nas amb els llençols. Però la Caputxeta se la va quedar mirant, com si no la reconegués. I, de sobte, va dir:
- Àvia, quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor!
- Àvia, quins ulls més grossos que tens!
- Són per veure't millor!
- Àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per menjar-te'm millor!!!
I en dir aquestes paraules, el llop es va llançar sobre la Caputxeta vermella i se la va empassar de cop.
Fart i amb la panxa plena, el llop va tornar a ficar-se al llit i es va posar a dormir i a roncar com un tro: Grrrrrrr!! Grrrrrrrr!!
Roncava tan fort que un caçador que passava per allà a la vora va sentir els roncs i es va estranyar que la dolça àvia que vivia en aquella caseta pogués fer aquell soroll. Així doncs, va decidir entrar-hi. Va acostar-se al llit i va descobrir el llop.
- Però si és el llop! I mira com té de plena la panxa! Segur que s'ha menjat l'àvia i ara dorm mentre fa la digestió - va dir el caçador en veu alta-. Potser encara sóc a temps de salvar-la!
I sense pensar-s'ho dues vegades, el caçador va agafar un ganivet i va obrir la panxa del llop. I ja us ho podeu imaginar: de dintre de la panxa va sortir-ne la Caputxeta, primer, i, al cap d'un moment, l'àvia.
Aleshores van agafar unes quantes pedres grosses del jardí i van omplir la panxa del llop. Al cap d'una estona, el llop es va despertar. La panxa li pesava moltíssim i tenia una set brutal. Així doncs, va sortir de la casa i va caminar com va poder fins a una bassa per fer-hi un bon glop d'aigua.
Però vet aquí que les pedres li pesaven tant que hi va caure i es va enfonsar sota l'aigua per sempre més.
Després d'aquest ensurt, la Caputxeta vermella va prometre als seus pares i a la seva àvia que, fins que no fos gran, no parlaria mai més amb estranys. I que sempre sempre travessaria el bosc molt de pressa amb la seva bicicleta i sense entretenir-s'hi per collir floretes.
I aquest conte, amics, és el famós conte de la Caputxeta vermella. El més popular del món. Penseu que cada dia s'explica milers de vegades. L'expliquen els esquimals i els etíops, els japonesos i els brasilers, els russos i els australians. L'expliquen arreu del món. L'expliquen com jo us l'he explicat avui aquí.
(Conte popular de l'Edat Mitjana a França adaptat per Charles Perrault)
(Conte popular de l'Edat Mitjana a França adaptat per Charles Perrault)
El llop i la Caputxeta vermella (la història explicada des del punt de vista del llop)
"Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es
deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un
bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua
mineral a l'àvia -no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè
era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més,
l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i
mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que
persona adulta madura.
Així doncs, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el
cistell. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc esporuguidor i
perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura
de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan
òbvia no la intimidava gens.
De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar
què duia al cistell. Ella li va contestar:
La Caputxa
Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de
marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del
pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca
l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'àvia, una acció
del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava
sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es
va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.
La Caputxa
Vermella va entrar a la caseta va dir:
Els xiscles,
els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s'estimava més que li
diguessin “company tècnic en carburant forestal”). Va entrar corrents a la
caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la
destral, però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.
Quan va sentir
el discurs apassionat de la Caputxa Vermella, l'àvia va saltar de dins de la
boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el
coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l'àvia i
el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una
comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure
feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants."
"Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es
deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un
bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua
mineral a l'àvia -no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè
era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més,
l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i
mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que
persona adulta madura.
Així doncs, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el
cistell. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc esporuguidor i
perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura
de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan
òbvia no la intimidava gens.
De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar
què duia al cistell. Ella li va contestar:
-Una mica de
berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa
en tant que persona adulta madura.
-¿Saps, maca?
-li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc
tota sola.
-Trobo molt
ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa
Vermella- però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat
social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida,
evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.
La Caputxa
Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de
marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del
pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca
l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'àvia, una acció
del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava
sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es
va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.
La Caputxa
Vermella va entrar a la caseta va dir:
-Àvia, et porto
berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge
al teu paper de matriarca sàvia i nodridora Des del llit, el llop va dir amb
veu fluixa:
-Vine més a
prop, nena, que pugui veure't.
La Caputxa
Vermella va dir:
-Ah, no me'n
recordava que, a nivell òptic ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quin
ulls tan grossos que tens!
-És que han
vist molt i han perdonat molt, filleta.
-Àvia, quin nas
tan gros que tens... Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva
manera.
-Es que ha
flairat molt i ha perdonat molt, filleta.
-Àvia, quines
dents tan grossos que tens!
-Estic molt
content de ser “quisóc” i “com sóc” -va dir el llop, i va saltar del llit.
Va agafar la
Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va
xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó
per aquella voluntària invasió del seu espai personal.
Els xiscles,
els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s'estimava més que li
diguessin “company tècnic en carburant forestal”). Va entrar corrents a la
caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la
destral, però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.
-Escolta, noi!
¿Què t’has cregut -li va preguntar la Caputxa Vermella.
El company
llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les
paraules.
-Entres aquí
com un individu d'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu!
-va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals!
¿Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els
seus problemes sense l'ajut/da d'una persona masculina?
EL NARRADOR EN LES OBRES AUTOBIOGRÀFIQUES
- El dietari
El dietari és el “llibre en què algú escriu observacions i reflexions dia rere dia” i sempre neix directament de la necessitat humana d’expressar-se.
Diari personal o diari íntim: Tipus de text on algú escriu les seves experiències, somnis, successos, reflexions o comentaris sobre la realitat a partir d’entrades sota la data del dia. En un principi, els diaris serveixen per portar un registre d’esdeveniments vitals en la intimitat; tanmateix, aquest fet no n’impedeix una futura publicació.
(Imatges Diari d'Anna Frank)
El diari d’Anna Frank no és una novel·la, ni un relat de ficció. És una història verídica. L’única ficció que hom hi pot trobar seran les il·lusions i els somnis de la protagonista i autora: Anna Frank. És un diari que una noia de tretze anys comença a escriure perquè en el seu aniversari els seus pares l’hi han regalat: Poc després de les set vaig anar a saludar el pare i la mare, i després a la sala, a desembolicar els regals, i el primer que vaig veure vas ser tu.
(14 de juny de 1942)
En principi, l’Anna es planteja què és un diari, el seu significat, la finalitat: Per a algú com jo és una sensació molt estranya escriure un diari. No tan sols perquè mai no he escrit res, sinó perquè em fa l’efecte que més endavant ni a mi ni a ningú altres l’interessanran les confidències d’una col·legiala de tretze anys. Però això en realitat no importa, tinc ganes d’escriure i molt més encara de desfogar-me i treure’m de sobre unes quantes espines. El paper és més pacient que els homes.
(20 de juny de 1942)
(Imatges Diari Zlata Filipovic)
- Les memòries
Narració
autobiogràfica en què l'autor explica esdeveniments que ha viscut i en fa una
valoració.
EL NARRADOR EN LES OBRES AUTOBIOGRÀFIQUES
- El dietari
El dietari és el “llibre en què algú escriu observacions i reflexions dia rere dia” i sempre neix directament de la necessitat humana d’expressar-se.
El diari d’Anna Frank no és una novel·la, ni un relat de ficció. És una història verídica. L’única ficció que hom hi pot trobar seran les il·lusions i els somnis de la protagonista i autora: Anna Frank. És un diari que una noia de tretze anys comença a escriure perquè en el seu aniversari els seus pares l’hi han regalat: Poc després de les set vaig anar a saludar el pare i la mare, i després a la sala, a desembolicar els regals, i el primer que vaig veure vas ser tu.
Diari personal o diari íntim: Tipus de text on algú escriu les seves experiències, somnis, successos, reflexions o comentaris sobre la realitat a partir d’entrades sota la data del dia. En un principi, els diaris serveixen per portar un registre d’esdeveniments vitals en la intimitat; tanmateix, aquest fet no n’impedeix una futura publicació.
(Imatges Diari d'Anna Frank)
(14 de juny de 1942)
En principi, l’Anna es planteja què és un diari, el seu significat, la finalitat: Per a algú com jo és una sensació molt estranya escriure un diari. No tan sols perquè mai no he escrit res, sinó perquè em fa l’efecte que més endavant ni a mi ni a ningú altres l’interessanran les confidències d’una col·legiala de tretze anys. Però això en realitat no importa, tinc ganes d’escriure i molt més encara de desfogar-me i treure’m de sobre unes quantes espines. El paper és més pacient que els homes.
(20 de juny de 1942)
(Imatges Diari Zlata Filipovic)
- Les memòries
Narració
autobiogràfica en què l'autor explica esdeveniments que ha viscut i en fa una
valoració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada